Gràcies doctor

A La Vanguardia d'avui he llegit que havia mort el Doctor Ramon Gajo, un cirurgià que va acompanyar molts malalts en el seu camí de dolor, entre ells la meva mare en el seu calvari contra el càncer, el qual al final va vèncer, no us penseu, tot i que s’hi va deixar la vida.
El Doctor Gajo la visitava en un gran despatx, decorat a l’antiga, amb un llum suau, pots de farmàcia a les prestatgeries, llibres de medicina escampats per tot l’espai, i música, molta música clàssica: des d’òpera fins a quartets de corda, passant per simfonies i requiems…Un soroll que segurament el devia ajudar a passar el tràngol de dir-li a una persona que el seu temps s’acabava.
Aquell caliu i sobretot la seva personalitat feien que cada vegada que hi tornàvem, per molt que la noticia fos pitjor que l’anterior, la malalta se sentia segura, com protegida per una mà que li prometia que la vida continuaria. I de retruc l’acompanyant sortia amb una mica més de forces per allargar l’alè de vida que quedava.
Un home petit, amb una mirada negra profunda, intel•ligent, d’una intel•ligència que només podia provenir, crec jo,de l’amor que tenia per la seva feina i de la seva fe en Déu. Quan llegia un informe que no li agradava, la mirada se li encongia un moment, expulsava el fum de la seva cigarreta amb filtre i feia algun comentari com ara “Sembla que fa més fred aquesta setmana, oi? Allò era l’avís, l’alerta prèvia i un crit a la concentració perquè el següent que diria seria la manera en que havíem de continuar la lluita.
Quan algú el contradeia en les seves opinions o hi havia una urgència, no es posava nerviós. Mirava cap endavant com si a l’horitzó hi fos escrita la resposta. La resposta d’un home culte, professional però a més un home amb una capacitat d’estimar el seu pròxim com poques persones. Amb dolçor, amb amabilitat, era capaç de reconduir la notícia,donar suport i anunciar el següent pas, tot d’una.
Si explico això és perquè de vegades em trobo amb gent a qui se li ha dit directament a la cara: “vostè té un càncer, farem quatre sessions de quimio; això no és res”; o en canvi gent de qui te n’enteres que ha mort “després d’una llarga malaltia”. Són maneres diferents de fer front a allò a que tenim por. No crec en els extrems sinó en les persones i en allò que necessitem en cada moment, i en casos com aquests, això sí que us ho puc ben assegurar, la manera de dir les coses, d’acompanyar les persones, es torna igual d’important que la malaltia.
Benvinguda sigui la lluita contra el càncer, els avenços tecnològics, però també, perquè no, la marihuana per calmar el dolor a aquelles persones que pateixen, o el silenci per a aquelles que no volen saber a què s’enfronten. Però per damunt de tot això, benvingudes siguin les persones com el Doctor Gajo, perquè sense elles, els éssers humans, amb les nostres pors, les nostres misèries i alegries estaríem molt més desvalguts per fer front a allò que ens terroritza.
Gràcies Doctor per tot el que va fer pels seus malalts. Segur que allà on vagi ara continuarà fent aquesta feina tan immensa.