Actors polítics i transició al món àrab: Paisatges després de la batalla



 Un cop escapçats els règims autoritaris de Tunísia i Egipte, un cop desapareguda la punta de l’iceberg, cal afrontar la magnitud de la tragèdia. Les visions reduccionistes del que ha succeït al món àrab durant els darrers dies són les que afavoriran la inacció, la inèrcia i la tendència a esperar; reduccionistes perquè pretenen veure les revoltes com una qüestió purament interna, o com un cop sobtat, degut a la pujada de preus dels darrers mesos. I reduccionistes també si pretenen que l’evolució d’aquests fets només dependrà de les poblacions afectades.

No crec que descobreixi res de nou en indicar alguns dels actors polítics que seran clau en el curt i mig termini per als països on s’ha desencadenat l’anomenada “revolució”. En canvi, em sembla important assenyalar que tots tenen la seva importància, que han d’actuar ràpidament i que cap d’ells està exempt d’un rol i d’una responsabilitat en el nou escenari. Em permeto doncs fer aquesta petita llista, per tal de remarcar l’abast i les conseqüències que aquestes revoltes poden tenir i tindran i el pes dels actors en joc.

1.Els líders potencials polítics d’aquests països: alguns a l’exili, d’altres empresonats, d’altres havent sobreviscut en silenci, caldria ara que d’una manera ràpida, consensuessin els elements bàsics que poden afavorir una transició exitosa: el paper i pes de la construcció de l’estat de dret en la transició, com obrir el terreny de les llibertats polítiques i afavorir el desenvolupament dels drets econòmics i socials, quin diàleg amb les potències amb les quals (saben que) hauran de negociar...en un context on la por a l’evolució dels preus del petroli, l’augment de l’islamisme i la posició i influència d’Israel són realitats que caldrà tenir en compte.

2.La Unió Europea, que fins ara està fent un paper que no es correspon en absolut amb la seva ambició de ser un actor al món, i que no mostra sinó la paràlisi en la qual es troba. De fet, és com si tot el sistema d’estabilització i promoció de la seguretat a la Mediterrània, que en el fons i en la forma semblaven absolutament necessaris des dels atemptats de l’11-S, estigués fent-se miques, mentre que un rostre digne del món àrab, fart de patir autoritarisme, corrupció i terrorisme se’ns dibuixa clarament. Tot i que no ho veig com a possibilitat, la desiderata seria que la UE comencés a treballar realment per a afavorir nous diàlegs, nous actors i abandonés la posició erràtica i de replegament que està mostrant en aquest context.

3.Els Estats Units, que, sense cap dubte, haurien de ser capaços de convertir-se en l’acompanyant d’aquesta transició, a través d’una política prudent i equidistant respecte al conflicte a l’Orient Mitjà i les seves implicacions.

4.Les instàncies i organismes internacionals o regionals que tenen influència econòmica o política directa sobre el devenir dels països del sud de la Mediterrània. Des de la pressió que poden exercir les missions de Nacions Unides per a avaluar el respecte pels drets humans, fins als programes que la UE té per a millorar la governança, el bon govern, la democràcia i el desenvolupament a la Mediterrània, hauran d’adaptar-se a la nova realitat.